Història

Formentera és una terra petita però de llarga memòria. La seva història és la d'una illa exposada al mar obert: habitada, abandonada i tornada a poblar una vegada i una altra al ritme del Mediterrani. Els primers pobladors La presència humana estable està documentada des de finals del tercer mil·lenni aC El sepulcre megalític de Can Costa (cap al 2000–1600 aC) és el monument més emblemàtic d'aquella època i un dels més importants de les Balears: un túmul funerari col·lectiu que revela una comunitat organitzada molt abans del que es pensava. A l'extrem sud, els poblats de Cap de Barbària I, II i III conserven cabanes i recintes de pedra de l'Edat del Bronze. Fenicis, púnics i romans Durant l'Antiguitat, fenicis i púnics van freqüentar les costes i, amb Roma, l'illa va quedar vinculada a Ebusus (Eivissa). D'aquella etapa procedeix el nom llatí Frumentària —l'illa del blat—, en al·lusió al seu paper com a graner. El jaciment de Can Blai , una petita fortificació ( castellum ) d'època baix imperial, és el principal vestigi romà que es conserva. D'al-Àndalus a la Corona d'Aragó Després de segles de presència andalusí —que va deixar empremta en topònims, pous i sistemes de cultiu—, les Pitiüses van ser conquerides el 1235 per les tropes de Guillem de Montgrí i integrades a la Corona d'Aragó . L'illa despoblada Entre els segles XIV i XVII, Formentera va quedar pràcticament deshabitada . La pesta, les males collites i, sobretot, els atacs continus de la pirateria barbaresca van fer impossible la vida estable: l'illa s'aprofitava com a pastura i salina des d'Eivissa, però ningú no s'atrevia a residir de manera permanent. La repoblació del segle XVIII El renaixement va arribar a la fi del segle XVII : en 1697 , la Corona va concedir a Marc Ferrer el dret a repoblar l'illa. Els nous colons, arribats d'Eivissa, van aixecar esglésies-fortalesa —com la de Sant Francesc (1726), concebuda també com a refugi— i una xarxa de torres de defensa costaneres (sa Gavina, Garroveret, Pi des Català, de la Punta Prima) per vigilar l'horitzó. Pous, sínies i aljubs van fer per fi habitable una terra de poca aigua. Del camp a la sal Durant el segle XIX i bona part del XX, Formentera va viure d'una economia de subsistència: blat, figueres, vinya, bestiar i pesca i, sobretot, la sal de ses Salines , que va arribar a ser la principal font d'ingressos. La duresa de la vida va empènyer molts formenterers a emigrar. Els hippies i el gir al turisme Als anys 60 i 70 , el seu aïllament i la seva bellesa nua van atraure artistes i viatgers de la contracultura : l'illa va quedar lligada per sempre a l'esperit bohemi d'aquella època. Des d'aleshores, el turisme es va convertir en el motor econòmic principal i va transformar l'illa sense esborrar del tot el caràcter serè que la fa única. Avui Formentera aposta per un model sostenible que protegeix precisament allò que la va fer famosa: les aigües netes, les praderies de posidònia i la calma.